El Buda era conegut, fa més de 2.500 anys, entre d’altres noms, com el metge. Es deia que havia descobert la medicina darrera contra el patiment humà, el remei capaç de guarir completament l’ànima de l’home. Per ensenyar-nos amb tot detall com fer-ho, el Buda va explicar les quatre nobles veritats.

Aquestes ens diuen que:

  • El patiment existeix. Tots experimentarem d’alguna manera o altra la malaltia, inevitablement tots morirem i molts de nosaltres envellirem, per tant, en major o menor mesura tenim, almenys una bona quantitat de patiment assegurat a les nostres vides.
  • El patiment té una causa. El Buda la defineix com l’aferrament o el desig neuròtic. És totalment humà desitjar coses. Sense el desig no existiria la vida, però el problema sorgeix quan desitgem de forma neuròtica, quan ens aferrem a l’objecte, a la persona o a la idea. Com és lògic, si ens aferrem fortament a alguna cosa o a algú, quan ho perdem patim. Més encara, només pensar en la possibilitat de la pèrdua ja és sinònim de sofriment. De la mateixa manera, si desitgem de manera neuròtica o repetitiva una cosa que no tenim, també patim pel fet de no posseir-la. Així que l’aferrament és definit pel Buda com l’origen o la causa del patiment.
  • El cessament del patiment és possible. Aquest és el principi de causalitat. Si cessa el desig neuròtic, també en cessarà la conseqüència, és a dir, cessarà el patiment. El cessament total del patiment és el que en el budisme es coneix com l’estat de Nirvana.
  • Hi ha un camí pràctic i real que ens permet transitar des de la riba del patiment a la riba de l’alliberament total o del Nirvana. És el que en budisme es coneix com el noble sender òctuple. Aquest és el camí ensenyat amb detall pel Buda, que ens permet, de mica en mica, alliberar-nos de l’esclavatge d’una ment reactiva governada pel desig neuròtic i cultivar una ment molt més creativa i expansiva. També es coneix com el sender triple, o el sender de l’ètica, la meditació i la saviesa.

L’aferrament és un hàbit que dóna forma a la nostra experiència. És tan habitual i estem tan acostumats i identificats amb ell, que som incapaços de sentir-lo o detectar-lo de manera clara. Estem sotmesos a aquesta gran força sense ser-ne pràcticament conscients. Aquest és present en la nostra manera de pensar, sentir i actuar i és el que crea la forta identificació que tenim cap al nostre cos, pensaments, idees i emocions.

Encara que d’entrada podem no estar-ne gaire conscients, el que sí que podem fer és reflexionar sobre a quines coses, persones o idees podríem estar aferrats. Potser sentis aferrament a la teva parella o als teus fills. Potser tinguis un fort desig al reconeixement o a ser estimat, especialment si durant la teva infància els teus pares no ho van saber fer. Potser tens tendència a aferrar-te a coses materials i prosaiques com la casa, el cotxe, els diners o l’estatus social, fent això últim, que et comparis amb els altres de manera insana. També podem estar aferrats, encara que sigui més subtil, a idees sobre nosaltres mateixos. Per exemple, potser et consideris algú molt especial i únic en un sentit més aviat egoic, o al revés, et consideris algú que no val res i que no mereix cap atenció dels altres (també en un sentit egoic). Encara que sembli totalment il·lògic i poc pràctic, ens aferrem també a fortes emocions destructives, com les emocions que es generen amb el trauma, l’addicció o la depressió.

Totes aquestes formes d’aferrament i identificació donen forma al “nostre jo”, i modelen la nostra forma de percepció de la vida.

“Si estem aferrant-nos de forma inconscient a un munt de coses i això ens fa passar-ho malament i patir, doncs és clar, que deixar anar l’aferrament a aquestes coses o almenys suavitzar-lo, ens alliberarà de molt de dolor i conflicte interior. Deixar anar l’aferrament, significa anar trencant tota l’estructura mental producte d’un sentit de “falsa” continuïtat i solidesa de la nostra experiència. A través d’aquest procés, “morim en un sentit psicològic i renaixem en un sentit espiritual o de transcendència de l’ego.“

“Deixar anar” és portar una atenció subtil i amorosa cap a allò que està sorgint en la nostra experiència i que és susceptible de ser deixat anar. Si en nosaltres sorgeix una emoció com l’alegria, l’amor, o el desig de donar, aquesta no podrà o no és susceptible de ser deixada anar, ja que és una emoció positiva o “espiritual”, una emoció que en certa manera transcendeix el nostre ego . Però si sorgeixen emocions com la por, odi, aversió o desig neuròtic, aquestes emocions sí que són susceptibles de ser deixades anar, ja que són constrictives i porten un sentit de limitació cap a les nostres vides.

Per aquest motiu, el deixar anar ens portarà d’allò constrictiu a allò expansiu, de l’estretor a l’amplitud, de l’ordinari a lo transcendent, de lo egoic a lo espiritual. Passem d’una ment reactiva, la que repeteix els mateixos patrons de manera neuròtica, a una ment més creativa. La ment creativa és una ment “no habitual”, una ment que no és pas ordinària. Aquesta s’experimenta com una cosa totalment positiva, transformadora i benefactora per a les nostres vides i per a les vides dels altres.

“permetre’ns sentir amb plenitud la nostra ànima, amb els seus solcs, arestes i imperfeccions. Transcendir-nos a través de l’acte de l’amor. Perdre completament el control sobre nosaltres mateixos i aprendre a confiar en una cosa que ens supera, que és més gran i que ens transcendeix“


I com podem començar a cultivar aquest art meravellós?

La clau és l’observació d’un mateix. Hem de cultivar atenció plena cap als nostres estats mentals moment a moment. Hem d’identificar amb claredat quins estats mentals sorgeixen en la nostra experiència per posteriorment deixar-los anar, en cas que siguin suceptibles a ser deixats anar. Al mateix temps que aprenem a identificar-los estem aprenent a deixar-los anar. Una cosa va intrínsecament lligada a l’altra.

La pràctica de l’atenció conscient i de l’amor incondicional a través de la meditació són molt útils per a aquest propòsit. Les asanes del ioga també poden resultar fonamentals. Per a mi, tant la meditació com les assnes del ioga, són pilars imprescindibles en el meu procés de transformació interior, a més del fet d’haver conegut el budisme i convertir-me en practicant seriós del mateix. Els ensenyaments del Buda poden captivar-te, per la seva innegable practicitat i claredat i per la seva prou profunditat i bellesa. Poden resultar de gran ajuda en el teu procés de desenvolupament interior.

Això no vol dir que allò que li funciona a un, hagi de ser vàlid necessàriament per a la resta dels mortals. Si creiem fermament això, estem caient en el dogma espiritual. Cada persona és única i en conseqüència també ho és el seu camí de transformació interior.

Hem d’experimentar, esforçar-nos, ser curiosos, reflexionar i mai deixar de cultivar el sentit de cerca cap al significat últim d’estar vius. Allò que es convertirà en lo més central i significatiu de les nostres vides, fins que arribem a l’acte més important del deixar anar. El moment de perir.

Aleix de Gispert