Sovint la vida pot tornar-se difícil.  Aquí sorgeix una qüestió fonamental: podries ser amable amb tu mateix quan això succeeix?

El dolor és inherent en la condició humana.  La pèrdua, la preocupació, el desamor, les dificultats són inevitables, això no ho podem canviar, però quan ens resistim al dolor, quan ens neguem a transitar-lo, aquest només fa que tornar-se més intens. I doncs és aquesta resistència al dolor que genera el sofriment. Sofrim no només perquè és dolorós en el moment, sinó perque desitgem amb vehemència que les coses siguin diferents del que en realitat són.

La negació és una altra forma habitual de no transitar o de resistir-nos al dolor. Creiem que si  neguem el problema, si mirem cap a un altre costat i fem veure que no existeix, aquest acabarà desapareixent. Res més lluny de la realitat. La ciència ha demostrat  que quan intentem suprimir els nostres pensaments o les nostres emocions no desitjades, aquestes no fan sinó que fer-se més fortes i poden acabar forjant diferents tipus de problemas psicològics com l’ansietat, la depressió, les addiccions etc.. A més, al evitar o suprimir pensaments i emocions doloroses, ens asegurarem que no els podem veure amb claredat i respondre cap a ells amb compassió, que és la base mateixa de la sanació.

El cultiu del mindfulness i compassió ens ensenya de forma progressiva a afrontar les experiències difícils, obrint-nos i suavitzant les resistències cap a elles. El mindfulness i compassió es pot comparar a l’efecte que té un bon amic en la teva vida. Imagina com et sentiries si estiguessis abrumat i un bon amic entrés a l’habitació, t’abracés, s’assegués al teu costat, escoltés la teva angoixa i després t’ajudés a elaborar un pla d’acció. Afortunadament, aquest amic atent i compassiu pots ser tu mateix. Aprèn progressivament a obrir-te al que és, sense resistencia, mitjançant l’atenció compassiva.

En una situació difícil, no practiquem el mindfulness i compassió per alliberar-nos del nostre dolor, ho practiquem perquè no sempre és fàcil ser un ésser humà. L’acceptació radical és com una mare que consola a la seva filla malalta. La mare reconforta a la filla, no perque així marxarà la malaltia, sinó que ho fa com una resposta natural al patiment, mentres que paralelament es produeix el procés de sanació. Hem d’aprendre a apropar-nos al dolor com un aprenentatge profund de vida i no perquè volguem alliberar-nos del nostre patiment. Paradoxalment, si aprenem a transitar el dolor sense la intenció d’allibrera-nos d’ell, estem ja en el procés mateix de sanació.  

“Quan acceptem plenament la realitat que som éssers humans amb imperfecccions, amb tendència a errar i a lluitar, el nostre cor comença a obrir-se i a suavitzar-se de manera natural, i comencem a respirar de forma més profunda i lliure.”

Com les dues ales d’un ocell, el mindfulness i compassió cap a un mateix, formen un estat de presència amorosa i conectada, que ens fa més forts durant els moments difícils de la nostra vida.

Aleix de Gispert